Res no és el que sembla

2n Reis 2

Cicle d'Eliseu (2-8.9.13)

Miracles d'Eliseu

23 D'allí va pujar a Betel. Mentre pujava pel camí, uns noiets van sortir de la ciutat i es burlaven d'ell cridant: --Puja, cap pelat! Puja, cap pelat!

24 Ell es girà enrere, els mirà i va maleir-los en nom del Senyor. Llavors sortiren del bosc dos óssos i van urpejar quaranta-dos d'aquells noiets.

Vist a Biblija.net

Exode 2

Els orígens de Moisès

11 Moisès es va fer gran. Un dia va sortir a veure els seus germans hebreus i s'adonà dels treballs forçats que els imposaven. Tot passant va trobar un egipci que pegava a un dels seus germans.

12 Va mirar a banda i banda i, veient que no hi havia ningú, va matar l'egipci i l'enterrà a la sorra.

Vist a Biblija.net 

Interessant expressió artística

Com ho ha fet Felice Varini

Altres coses de Felice Varini

- Si tens un enclavament militar important, amaga'l

És el que han fet amb el Castell de Montjuïc en el Google Earth veieu foto i coordenades (en aquest bloc no puc pujar el kmz)

- Si l'enclavament no és important, no l'amaguis

És el que fan amb el mateix castell en el Google Maps - veieu foto i enllaç.

Google Maps

Hi ha dos responsables diferents per decidir que s'amaga en Google Earth i en Google Maps?

Allò que és secret per a Google Earth no fa falta que ho sigui per a Google Maps?

O simplement és la lògica militar?

- Per què a la Ciutat del Vaticà hi ha 2 papes per quilòmetre quadrat?

- Per què la gran majoria de la gent té una quantitat de cames superior a la mitjana?

- Per què en la majoria de les escoles els nens i nenes més alts llegeixen millor que el més baixets?

Clica aquí per respondre

Mira que no el suporto a aquest home, però reconec que aquest cop a estat fi amb el seu discurs d’inauguració d’una obra coincidint amb l’enterrament de la sardina.

(En vermell la millor part)

"No somos nadie, y bien que nos lo recuerda la difunta sardina. ¿Qué fue de las alegrías pasadas? ¿Qué se hizo de las chirigotas y las chanzas? ¿Dónde quedan los proyectos y los sueños, cuya zozobra ni siquiera la solemnidad de este Patio de Cristales puede disimular? Se fueron en un soplo, como ceniza de miércoles. Algunos dirán, tratando de consolarnos en este trance, que al menos la sardina ha vivido. Magro consuelo. Porque, como dijo el célebre replicante de esa obra sobre el carnaval del futuro que es Blade Runner, al final de tantas fatigas, "¿quién vive?" Ella, desde luego, no. Toda una existencia de discreción y estrechez para terminar ahora como la veis, apenas acompañada de unos pocos fieles, vosotros, alegres cofrades del Entierro de la Sardina, y yo, humilde servidor de esta Casa (Consistorial). Y que siempre tengamos que reunirnos con motivo tan triste...

Aunque seamos justos. Puede que la sardina no haya visto arder naves más allá de la puerta de Orión, pero tal vez haya conocido algunas experiencias extraordinarias como las que hemos vivido los demás, que para eso Madrid se transmuta en escenario de ficción cuando quiere. Los antropólogos no se ponen de acuerdo sobre el significado de la sardina, no saben si milita en el bando de Don Carnal, en el de Doña Cuaresma, o en ninguno, pero yo me resisto a creer que nunca se haya tomado ninguna licencia. ¿Quién nos asegura que tras una máscara de gesto adusto, en algún baile de disfraces, en un pasacalles junto a gigantes y comparsas, murgas y desvaríos, no se escondía este pescado sencillo? Y aún así, ¡ha sido todo tan rápido, tan quebradizo y volátil, como es siempre la alegría del pobre...! No ha transcurrido ni una semana desde que yo mismo le cediera las llaves de la ciudad a Su Majestad Carlos IV en la Plaza de la Villa, y ya Don Carnal, después de arrebatárselas con malas artes, ha perdido la batalla contra Doña Cuaresma. Fugacidad de la política... A mí, la verdad, no me parecía un mal gobierno, aunque sólo fuera porque por unos días me ha dado un respiro, pero, como tantos, el suyo ha caído, deprisa y ante la conmoción general... de los que aquí lloramos a la sardina.

¡Cuántas vueltas da la vida, y qué imprevisibles son, en medio de la mudanza, los sentimientos, capaces de regalarnos un destello de ilusión en un momento difícil, o de refrenar el optimismo con un punto de inquietud! ¿Acaso sabían Carlos IV y los madrileños de hace doscientos años lo que se les avecinaba después de aquel último carnaval en paz? Ni la sardina lo imaginaba. Porque nunca hay que aventurar que la dicha de hoy dure hasta mañana. Ya lo dice Gaspar de Lucas Hidalgo: "Martes era, que no lunes, / martes de Carnestolendas, / víspera de Ceniza, / primer día de Cuaresma. / Ved qué martes y qué miércoles, / qué víspera y qué fiesta; / el martes lleno de risa, / el miércoles de tristeza." Pero lo importante, en fin, es que Madrid supo seguir adelante y sobreponerse al dolor de la guerra, como nos sobreponemos todos a nuestras congojas, y que estos días, al mirar hacia atrás sin ira, no nos hemos tomado en serio ni siquiera el famoso bicentenario. Una cosa, eso sí, hay que agradecer a Don Carnal, Doña Cuaresma, la Tarasca y los matachines: que nos han ayudado a demostrar, otra vez, que Madrid es la mejor cuando de combinar tradición y modernidad se trata, mezclando acentos y renovando la fiesta. Y eso que ésta ha sido una ceremonia de antiguo perseguida, y que Alcalde hubo, según cuenta Pedro Montoliú, que tuvo que dimitir por haber puesto trabas a esta ceremonia fúnebre. Prejuicio escandaloso que llegó al mismísimo Congreso allá por 1851, y que habría de costarle el bastón de mando al marqués de Santa Cruz. Así que no seré yo, queridos cofrades, quien os ponga peros. Vais a enterrar a la sardina, por lo demás, a la vera de nuestro Manzanares, aunque no sé si es para vosotros consuelo que repose en la más magnificente zona del nuevo Madrid, un río renacido que será nuestra imagen ante el mundo y que nunca sospechará ?ay, ingratitud de la vida? qué clase de sentido panteón esconde.

Pero el carnaval es catarsis. Y ahora, hecha la limpieza, ventiladas las estancias del alma, satisfechas las expansiones emocionales, toca entrar en un tiempo de entereza y contemplación. Sí, amigos: ha triunfado Doña Cuaresma, la del gesto agrio y estricta conducta, y no queda más remedio que plegarse al triste designio que a los alegres y buenhumorados nos depara. Pero no os deis a la melancolía: sabemos que su victoria es pasajera, porque, en el peor de los casos, representa sólo la mitad de la vida, y dentro de un año estaremos celebrando de nuevo, junto a la rediviva sardina, nuevos días de fantasía y esplendor. Madrid volverá a reír, porque ésta es ciudad fértil y risueña, que a diario se sacude la ceniza con su propio nervio y su quehacer incesante. Así pues, y como que hay otra vida, enterremos ya a la sardina, y con ella todas nuestras zozobras y quebrantos, que no hay mal que por bien no venga. Requiescat in pacem".

Clar, que per insuportables en tenim d'altres.....

Llegint el bloc roots & culture & altres he trobat aixó.

He de dir que hi estic bastant d'acord

No n'hi ha prou amb la figura d'un enemic exterior sino que cal i al final ja s'ha trobat la d'un enemic mai més ben dit "interior" !!. I sembla ser que l'establishment català ja l'ha trobat !!. El conseller d'interior. En Saura. Catalunya ja te a on focalitzar totes les seves ires sense haver de recorrer al bigotis de l'Aznar . Un exitàs nacional i vertebrador vaja. Jo quan veig que l'industria de l'automobil, els xenofobs, els bevedors d'anís del mono, els intolerants, els defensors de la "ma dura " (amb els altres es clar !! ) els que usen el cotxe fins per anar al lavabo, els defensors de la moreneta com a essència del catalanisme, els acèrrims liberals................ fan front comú....... començo a pensar que alguna cosa està fent bé aquest home. Que alguna virtut deu tenir. I trec les meves pròpies valoracions. Que com a home dolent, malvat, perfidament cretí i cantant de cabaret que soc em pertoquen. I són les següents. L'historic d'atemptats a Catalunya en la història recent d'atemptats islamistes és zero. L'historic de detinguts sota el concepte de terrorisme que després d'investigació judicial seriosa han hagut de ser deixats en llibertat és superior a zero sobradament. El volum de mossos d'esquadra que han apallissat sense miraments als seus detinguts actualment és força baix desde la difusió de les imatges de les comisaries. El silenci sobre el que passava durant l'etapa prèvia a que ell ostenti el càrrec clama al cel. L'únic partit que fa deu anys ( no ara que ha esclatat el "petate" amb les obres) propugnava deixar de banda el TGV per potenciar la inversió en rodalies i era tractat d'antiprogrés era Iniciativa.

L'únic que li retrec.. i és molt........ és no tenir en compte que ell només és una parcela del govern. I que les seves mesures per dificultar l'us del cotxe no tenen validès si els seus companys de govern no emprenen mesures serioses i no electoralistes sobre la movilitat en transport públic. Perquè mal ens pesi, per força gent l'us del cotxe actualment és la única manera d'arribar la a feina. Ah...... i per altre banda que si ens posem tan forts en aquest aspecte, donem exemple i deixem de banda el cotxe oficial. Però vaja..... això no és un defecte exclusiu seu. Per tot lo altre crec que entre un mar de polítics mediocres , ineptes i egoistes que només poden governar per la seva plutocràcia (no se que nassos vol dir, però és igual, acaba en "cràcia" i la sonoritat que dona queda molt bé !!) perquè és la única realitat que coneixen, aquest almenys és valent prenent decisions.

Osti..... avui tinc la sensació que més d'un llegint això pensarà que soc un capullo integral........ el més bo és que potser tindrà raó i tot... però com deia Jeanette.... "yo...... soy capullo porque el mundo me ha hecho así...."

Vist a: roots & culture & altres

Vist a CR Blog